Recull ortogràfic

LA   SÍL·LABA

Una síl·laba és un so o un grup de sons d’una paraula que diem en un sol cop de veu.
La paraula gallina, per exemple, té tres síl·labes: ga–lli–na.
Quan les paraules tenen dues o més síl·labes, sempre n’hi ha una que sona més fort: és
la síl·laba tònica (can–çó, sor–ra). La resta de síl·labes s’anomenen síl·labes àtones.

L’ACCENT GRÀFIC

En les paraules agudes la síl·laba tònica és l’última.
En les paraules planes la síl·laba tònica és la penúltima.
En les paraules esdrúixoles la síl·laba tònica és l’antepenúltima.
Duen accent gràfic les paraules següents:
– Les paraules agudes que acaben en alguna d’aquestes terminacions: -a, -e, -i, -o,
-u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in.
– Les paraules planes que no acaben en cap de les terminacions anteriors.
– Totes les paraules esdrúixoles.
En català hi ha dos tipus d’accent gràfic: l’accent obert ( ` ) i l’accent tancat (  ́ ).
Les vocals obertes, quan s’han d’accentuar, duen accent obert: arròs, fàcil, màquina,
càrrega...
Les vocals tancades, quan s’han d’accentuar, duen accent tancat: mímica, també, canó,
matí, autobús, príncep, música...
 
L’ACCENT DIACRÍTIC

Per distingir el significat de dues paraules que s’escriuen igual, de vegades s’utilitza l’accent.
En aquests casos l’accent s’anomena accent diacrític: bé–be, néta–neta, dóna–dona, és–es.

LA E I LA O TÒNIQUES

Les vocals e i o, quan es troben en síl·laba tònica, poden ser obertes o tancades.
e oberta: cel, be          e tancada: serp, bé
o oberta: sol, os          o tancada: mandrós, ós
Les vocals e i o obertes, quan s’accentuen, duen accent obert: telèfon, Sònia.
Les vocals e i o tancades, quan s’accentuen, duen accent tancat: miraré, saltiró.
                 
LA O ÀTONA

Alguns noms, la majoria masculins, acaben en -o àtona: ferro, suro...
Per saber si hem d’escriure una o o una u en una síl·laba àtona d’una paraula, podem
buscar una altra paraula de la mateixa família que tingui la o o la u en la síl·laba tònica:
foc: foguera, fogós...             punxa: punxó, punxegut...
La terminació en o àtona de la primera persona del present de molts verbs s’escriu
amb -o: canto, corro, dormo...
El plural d’uns quants noms masculins acaba amb -os: textos, andalusos, arrossos...

LA VOCAL NEUTRA

En alguns llocs de parla catalana, la a i la e, quan es troben en una síl·laba àtona, sonen
igual. És el so de la vocal neutra: peuet–Pauet, pera–Pere.
Per saber si una paraula s’escriu amb a o amb e, en busquem una altra de la mateixa
família que tingui la a o la e en síl·laba tònica: fredolic–fred, saler–sal.
paga          paguem
Excepcions: • neix, però naixem
• treu, però traieu
Generalment les paraules femenines acaben en -a, però cal recordar que hi ha excepcions,
com per exemple: la febre, la piràmide, la classe, la mare, la torre, la base, la
noia alegre, una olor agradable...
Generalment els noms masculins acaben en -e: tigre.
Però hi ha algunes excepcions: mapa, dia.
El plural de les paraules que acaben en vocal neutra s’escriu amb -es. Cal parar aten-
ció als canvis en les consonants!
En les terminacions verbals en què l’última lletra és la vocal neutra, cal escriure una -a:
canta, juga... Si la vocal neutra és la penúltima lletra, cal escriure una -e: canten, jugues...
                                                         
L’APÒSTROFI LES CONTRACCIONS

Els articles el i la s’apostrofen (l’) quan van davant de paraules que comencen amb
vocal o amb h: l’Albert, l’home, l’ungla, l’herba. Però, cal tenir en compte que l’article
la no s’apostrofa mai quan va davant de paraules que comencen amb i, u, hi, hu àtones:
la imatge, la història
L’article el, quan es troba amb les preposicions a, de, per, per a, es contreu, excepte
quan s’ha d’apostrofar.
a + el             al. Si s’ha d’apostrofar, a + l’.
de + el            del. Si s’ha d’apostrofar, de + l’.
per + el           pel. Si s’ha d’apostrofar, per + l’.
per a + el         per al. Si s’ha d’apostrofar, per a + l’.

LA R

La lletra r representa dos sons diferents: el so que trobem en paraules com mare o
vora i el so que trobem en paraules com rosa, carretó o enredat.
– el so de r simple s’escriu amb una sola r: pera, càries...
– el so de r múltiple s’escriu amb una sola r excepte quan va entre vocals, que s’escriu
amb rr: roba, folre, sorra, carretó...
Quan la r es troba en posició final, gairebé mai no es pronuncia: sopar, fuster... Hi
ha, però, algunes excepcions: cor, bar...

LA S SONORA I LA S SORDA: S-Z-SS-C-Ç
                          
EI so de la s de camisa és el so de s sonora.
El so de la s de sabata és el so de s sorda.
El so de la essa sonora s’escriu:
– amb z a principi de mot (zona) o entre consonant i vocal (quinze);
– amb s entre vocals (casa, rosa).
El so que trobem de la essa sorda s’escriu:
– amb s a principi de mot (sabó), a fi de mot (ros) i entre consonant i vocal (cansat);
– amb ss entre vocals (massapà);
– amb ç davant a, o, u (puça, llençol, convençut) i a fi de mot (feliç);
– amb c davant e, i (cinema, cent).
En paraules d’una mateixa família la ç es converteix en c davant de e, i:
abraça         abraces, abracin.

LA B I LA V
                                           
Davant de l i de r escrivim sempre b: semblar, sembrar...
Darrere de m gairebé sempre hi escrivim una b: embolic.
Darrere de n sempre hi escrivim una v: enveja.
Algunes terminacions del passat s’escriuen amb v: -ava, -aves, -ava, -àvem, -àveu,
-aven: cantava, anàveu, saltaves.
Les formes vaig, vas, va, vam, vau i van s’escriuen sempre amb v: Vaig al mercat; vas
a la piscina; vaig cantar; vau córrer...
Les formes havia, havies, havia, havíem, havíeu, havien del verb haver s’escriuen amb
v: Ja havien fet les maletes; hi havia molta gent...

LA G I LA J
                                                  
S’escriu g davant de e, i: gelat, ginesta.
S’escriu j davant de a, o, u: jaqueta, joc, juliol.

X-IX-TX-IG

La x que sona com xocolata es pot escriure de dues maneres:
– s’escriu x al començament de paraula i després de consonant: xarop, punxa;
– s’escriu ix entre vocals i al final de paraula: peixater, gruix.
El so tx a final de paraula es pot escriure de dues maneres:
– amb tx quan les paraules de la mateixa família duen tx:
    empatx (empatxar);
– amb ig quan les paraules de la mateixa família duen j, g, tj o tg:
    passeig (passejar, passegem), mig (mitjó, mitges).
 
LA H

El verb haver s’escriu sempre amb h.
Hi ha formes verbals compostes per una forma del verb haver i per un altre verb
acabat en -t: he cantat, han sortit...
Les formes verbals hi ha i hi havia s’escriuen sempre amb h.

P - B , T- D , G - G  A  FINAL DE PARAULA

Les lletres p i b a final de paraula sonen igual: cap, corb.
Les lletres t i d a final de paraula sonen igual: bolet, fred.
Les lletres c i g a final de paraula sonen igual: llac, llarg.