Dues vegades en un dia ha sigut massa: Aquest matí, fent repàs de la ESO amb una alumna he vist que tenia una pregunta de socials que era, més o menys: "Quants anys separen dos esdeveniments que han passat l’any 1250 a. C. i l’any 250 d. C. respectivament?" La resposta que va donar com a bona el professor (d’un institut de Mataró) és "1500 anys" Aquesta tarda, quan preparava classe de castellà, he llegit això al llibre editat per la generalitat com a temari oficial de la ESO: "... el castellano, como el catalán, es una evolución del latín vulgar que hablaban los soldados que colonizaron la península a partir del 218 a. C. y hasta el año 0". Per qui no ho sàpiga, l’any "zero" no existeix. Es passa de l’any 1 a.C. al 1 d.C. directament. Per tant la resposta a la primera pregunta és "1499 anys" i la segona frase no té sentit. Són errades que en principi no van més enllà, no tenen una gran trascendència. O sí. Perquè si ets un professor i et permets el luxe de suspendre el trimestre amb un alumne amb un 4,8 has de procurar no cagar-la d’aquesta manera. I si ets la Generalitat... doncs tampoc.
Aquí teniu una eina molt senzilla i alhora efectiva per estudiar i memoritzar les dates claus de la història universal. Es tracta d’un conjunt d’imatges en una carpeta, la quan podeu desar al vostre telèfon mòbil i consultar-la cada cop que volgueu. El mecanisme és simple: una pregunta, una resposta, una pregunta,... Serveix per android, Iphone, Windows,... ja que no és una aplicació. Ja dic, descarregueu l’arxiu zip, e descomprimiu, el deseu alla on us interessi...i hala, a estudiar. Ho he preparat de manera molt ràpida i segur que té errades o falten algunes dates importants. Ja ho polirem. Ho podeu descarregar aquí.
Aquí teniu una eina molt senzilla i alhora efectiva per estudiar i memoritzar les dates claus de la història universal. Es tracta d’un arxiu de presentació de diapositives (un .pttt, un powerpoint,...) el quan podeu desar al vostre telèfon mòbil i consultar-lo cada cop que volgueu. El mecanisme és simple: una pregunta, una resposta, una pregunta,... Serveix per android, Iphone, Windows,... ja que no és una aplicació. Ja dic, descarregueu l’arxiu i a funcionar.
Amadeu de Saboia abdicà al febrer de 1873, i el poble pren Madrid pels diputats republicans.
La República (1873-4), 1r. cop que l’elecció, tant del Cap d’Estat i del Cap de Govern era democràtica. El republicanisme estava dividit (unitaris i federals). És president Estanislau Figueras, home relativament feble, a qui donen suport els unitaris. Al juny, les Corts Constituents, que preparen una Constitució Republicana Federal, nomenen President a Pi i Margall (federal). Aixecament Cantonalista. Per tota Espanya regions, ciutats o comarques es declaren repúbliques o cantons i es rebel·len contra l’Estat amb gran violència.
Pi i Margall dimiteix. Li succeeix Nicolás Salmerón, qui encarrega a l’Exèrcit acabar amb la insurrecció. Els republicans federals es veuen desacreditats per l’aixecament cantonal. Dimiteix Salmerón i és nomenat President Emilio Castelar, unitari, qui aconsegueix el suport dels monàrquics contra els cantonalistes, els carlistes i els independentistes cubans. El 2 de gener de 1874, Castelar queda en minoria en les Corts, el que implicaria tornar a donar el govern als federals. Per a evitar-ho, Manuel Pavía, republicà unitari, dona un cop d’Estat i li ofereix la presidència a Castelar qui dimiteix per no governar ilegitimament. Francisco Serrano formà nou govern, dissol les Corts i governa amb el suport dels monàrquics, conservadors i republicans, nomenant-se President de la República.
Tercera Guerra Carlina i restauració de la Generalitat. Carles VII va cridar a la revolta (1872). El País Basc i Catalunya van sumar-se a la revolta (promesa de restitució dels Furs catalans i la Generalitat de Catalunya). Les tropes dels carlins van guanyar una gran part de la Catalunya interior. Restauració de les institucions constitucionals de Catalunya. President Rafael Tristany, seguit per Francesc Savalls. Catalunya recupera Impostos, Justícia, Municipis, Policia, Exèrcit, Ensenyament, Funcionaris, etc. La lluita continuà fins que a Madrid fou proclamat Rei d’Espanya Alfons XII (morí al 1885). La derogació dels Decrets de Nova Planta de Felip V i la restauració de la Generalitat de Catalunya es donava per acabada i es consolidava el període conegut per Restauració borbònica (1874-1931). Estabilitat institucional per l’alternança pactada de Cánovas (conservador) i Sagasta (lliberal), model liberal de l’Estat i incorporació dels moviments socials i polítics, fruit de la revolució industrial. La Crisi del 98 i els inicis del s.XX. Pessimisme en perdre les colònies. Regeneracionisme: corrent que pretenia reformar Espanya i que proposava un acostament d’Espanya als models constitucionals europeus, especialment al francès. Inestabilitat política amb crítics altibaixos. Crisi del civilisme (1906), la Llei de Jurisdiccions: qualsevol atemptat contra l’Exèrcit o la Pàtria havia de ser jutjat per un tribunal militar. A Catalunya es creà la coalició Solidaritat Catalana. La crisi del Pacte del Pardo. 1909, arran de la Setmana Tràgica, els liberals s’alien amb els partits d’esquerres i el govern Conservador dimiteix. Crisi múltiple de 1917 (Exèrcit, nacionalisme perifèric i obrerisme) provoca la descomposició del sistema. 1918-23: govern inestable (constants dimissions), nacionalisme perifèric creixent (reclamacions autonomistes) i el pistolerisme.
Dictadura de Primo de Rivera, qui s’alçà el 13/9/1923, inicialment amb una certa comprensió de l’Espanya rural i monàrquica i amb el suport de la burgesia industrial axí com el PSOE i la UGT (possibilitat d’entrar al joc parlamentari+desgast de la CNT). Oposició de nacionalisme perifèric, CNT i moviment universitari. Conseqüències: < conflictes social per la repressió i cert grau de prosperitat, grans millores en les infraestructures que acabaren endeutant la hisenda pública per no haver fet una reforma fiscal, continuïtat d’un mercat interior molt pobre per no haver fet cap reforma agrària, i una clara política repressiva antinacionalista. Primo de Rivera dimiteix en perdre el suport militar (28/01/1930).
Alfonso XIII (impopular per complice del dictador) fa un nou govern amb Berenguer (dictablanda). El Pacte de Sant Sebastià (els republicans de l’Estat s’alien per enderrocar la Monarquia i establir la República) falla. El 14 de Febrer de 1931, Berenguer dimiteix. Azaña president convoca eleccions municipals que guanyen els republicans. A Catalunya guanya ERC i torna de l’exili Francesc Macià qui es acollit com un heroi. El Rei s’exilia. 14 d’abril de 1931.
II República Espanyola (1931-39) amb govern provisional fruit del pacte de Sant Sebastià. Reptes: fer una democràcia, reivindicacions nacionalistes, reforma agrària, analfabetisme, desvincular Església-Estat, reivindicacions feministes, etc. Problemes: Anarquistes, anticlericalisme i la proclamació de la República Catalana (Francesc Macià). Les dretes arriben al govern desfent les reformes anteriors. Esclat de vagues generals, conflictes i la revolució d’Asturies. Els fets d’octubre: 6/10/34, Companys declara l’Estat Català en la República Federal Espanyola. L’exèrcit reprimeix la revolta. 7/10/34 Generalitat i Ajuntament es rendeixen i s’aboleix l’estatut i la Generalitat és suspesa. Bienni negre fins l’any 36, quan la tensió social i política obliga a convocar eleccions al de febrer de 1936 que van guanyar les esquerres tot restaurant les reformes i llibertats de la primera etapa. Les dretes, l’exèrcit i l’esglèsia van donar suport a un cop d’Estat que va fracassar, però que va provocar l’inici de la Guerra Civil. Catalitzadors: 12/7/36, José Castillo (PSOE+oficial de la Guàrdia d’Assalt) fou assassinat pels falangistes. En revenja, l’endemà, el líder conservador, Calvo Sotelo, va ser assassinat per la Guàrdia d’Assalt. 17/7/36 de juliol s’inicià la sublevació militar a Melilla la qual es va estendre per les illes Balears, Canàries (Franco), Sevilla i Pamplona.
La Guerra Civil Espanyola (GCE)
Reproducció a escala de la radicalització ideològica a Europa. Alemanya, Italia, Portugal i Marroc van ajudar els revoltats. La República va rebre ajuda de Mèxic, URSS i Brigades Internacionals. França i Anglaterra pacten la no intervenció, deixant el govern legítim de la república sense suport de les democràcies parlamentàries. Va ser un laboratori on experimentar armes i tàctiques (Gernika-1937)
Causes: Fracàs de la dictadura de Primo de Rivera i La República, desenvolupament industrial escàs i irregular, estat desastrós del camp, moviments autonomistes Basc i Català, i malestar de l’exèrcit arran les derrotes a Cuba i Marroc.
Operacions militars:
1r període:18-20/7 l’aixecament s’estén (oficicials militars, carlins, falangistes, Regulars marroquins i la societat catòlica i conservadora) contra la República (classes mitjanes urbanes i liberals, autonomistes i treballadors socialistes i anarquistes). Alemanya i Italia va enviar armes al govern de Burgos creat per Franco. Al novembre Franco arriba a Madrid i el govern de la República es trasllada a València.
2n període: fins 8/1937, organització de l’exèrcit Republicà que no aconsegueix recuperar l’ofensiva ni trencar el setge de Madrid.
3r periòde: El ban Nacional va guanyant batalles claus fins arribar a ocupar Barcelona. Franco es va negar a negociar amb el govern republicà de Negrin i finalment va guanyar la guerra després de guanyar finalment Madrid. Fi a l’abril de 1939.
La Segona República durant la Guerra Civil (1936-1939) 4 setembre de 1936, governa Largo Caballero amb els republicans. Revolució social. 17/05/1937 governa Juan Negrín amb política moderada. Març de 1939 rebel.lió contra el govern pel coronel Casado qui va intentar negociar la rendició dels republicans.
La Guerra Civil a Catalunya. Els anarquistes de la CNT-AIT van tenir un for paper per que el cop d’estat fracassés, a la revolta social, a l’impuls revolucionari (llei de colectivitzacions). Columnes de milicians formen l’exercit popular. Els fets de maig de 1937 (Generalitat-ERC-PSUC vs CNT-FAI-POUM) van ser una guerra civil dins la Guerra Civil.
El PERÍODE D’ENTREGUERRES (1918-1939) cobreix els anys transcorreguts entre la IWW i la IIWW. Canvi radical en la relació de forces internacional: consolidació de l’URSS, el desenvolupament del comunisme (III Internacional), feixisme (Itàlia) i nazisme (Alemanya),crisi de la democràcia burgesa, avenços tecnològics, gran desenvolupament del capitalisme als anys 20, la crisi del 29 i la Gran Depressió.
Nombrosos conflictes internacionals. La Societat de Nacions és qüestionada. Guerres: invasió japonesa de Manxúria (1931), Abissínia (1935-1936) i Civil Espanyola (1936-1939). EE.UU. Rivalitza amb el Regne Unit per l’hegemonia mundial. Creixement internacional industrial i econòmic d’Alemanya i Japó. Al Tercer Món sorgeixen moviments anticolonialistes de tipus modern. L’URSS tingué el rol doble d’utopia i amenaça. 1920’s, Lenin llançà la Nova Política Econòmica a l’URSS. 1930’s dictadura de Stalin. Molts dels règims europeus amb crisis internes, inseguretat econòmica, problemes exteriors i tensions revolucionàries: II República Espanyola i República de Weimar (Alemanya). Grans avenços científics (biologia). Filosofia: marxisme, neopositivisme, irracionalistes d’extrema dreta. Avantguardes artístiques: surrealisme, l’expressionisme, futurisme, la Bauhaus, etc.
Causes profundes: econòmica (cursa armamentista entre G. Bretanya i Alemanya, la nova potència (1871) econòmica i demogràfica) nacionalista (nous estats -Italia 1861- i nacions depenents d’Imperis) colonial (Alemanya i Àustria-Hongria fora del repartiment).
Causes immediates: pau armada, enfrotaments França-Alemanya (històrics), tensió Regne Unit-Alemanya, conflicte dels Balcans (independència de servis, albanesos i búlgars dels Imperis Àustro-Húngars i Turcootomà; Rússia/Imperi Àustro-húngar lluiten per una sortida al Mediterrani; ambient bel·licista normalitzat). Imatge: Europa abans i desprès de la I Guerra Mundial Aliances militars: Triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria) i Triple Entesa (França, Rússia, Gran Bretanya)
Desencadenant: un nacionalista serbi assassina l’hereu d’Àustria-Hongria a Sarajevo. Àustria declara la guerra a Sèrbia. Reacció en cadena entrant al conflicte Alemanya, França, Gran Bretanya,...
Desenvolupament: La guerra va tenir fonamentalment dos fronts: l’occidental i l’oriental; i dues fases: guerra de moviments (1914, Alemanya arriba fins París i també derrota Rússia) i guerra de posicions o trinxeres (1915-17, desgast als fronts. Allargament inesperat de la guerra.
Final de la guerra: Els EUA s’afegeixen aliant-se amb França, Rússia i Gran Bretanya. Alemanya firma la pau amb Rússia. Al front occidental, Alemanya finalment es va rendir i va ser obligada a firmar el Tractat de Versalles, pel qual 1) Era declarada responsable única de la guerra, 2) cedia terrenys (Alsacia, Lorena, part de Polònia i part de l’Imperi colonial), 3) L’exèricit quedava reunit a la mínima expressió, i 4) Havia de pagar la reconstrucció d’Europa.
Conseqüències: Rússia perd zones que esdevenen nacions noves. Desaparició dels Imperis Àustro-Húngar i Otomà. Nous estats europeus i noves fronteres. 8>10 milions de morts i 20 milions de ferits i mutilats. Enorme destrucció de fàbriques, carreteres, ciutats, etc. Canvis de costums i creences (pèrdua de credibilitat dels polítics). Deutes Alemanya>Aliats>EUA. Incorporació de la dona al món laboral. Es crea la Societat de Nacions.
Al següent mapa pots comparar la transformació d’Europa arran la Primera Guerra Mundial
A la segona meitat del següent video s’explica breument la Primera Guerra Mundial.
i aquí continua, tot explicant l’ascens del feixisme
Polític, social i econòmic 3/4 S.XIX. Els països industrialitzats colonitzen territoris (ma d’obra i primeres matèries barates, sortida a la oferta industrial, excedent de població). La brutal explotació es justifica per: superioritat tecnològica, humana, cultural, sentit aventurer, cristianització. Economia indígena eliminada i depenent de la metròpili. Desprès de la IWW les colònies comencen a independitzar-se.
A la primera meitat del següent video s’explica el colonialisme i el neixement del moviment obrer.
La revolució industrial i el procés d’industrialització
Europa experimenta un fort increment demogràfic durant el segle i, sobretot a la segona meitat del XVIII resultant molta ma d’obra i augment del consum. Per fer front a la demanda al camp es passa de l’agricultura extensiva (autoconsum) a la intensiva (mercat), nous conreus, noves eines, adobs, regadius i estabulació del bestiar. Procés d’Industrialització per fer front a la demanda del camp, ciutats i les colònies d’Amèrica. La indústria siderúrgica va créixer per subministrar ferro per les màquines de vapor que a la vegada van permetre créixer enormement l’industria tèxtil (filadores) i el transport de persones i tot tipus de mercaderies (vaixells, locomotores), aliments i suministres (carbó). 1830, 1ª línia de ferrocarril Manchester-Liverpool (50km) Les fonts d’energia van tenir un paper clau i imprescindible en el procés d’industrialització: hulla (carbó) al S. XVIII, electricitat i petroli a partir de mitjans del XIX. La necessitat de finançament per la creixent industrialització va donar origen al sistema capitalista: associació d’empresaris, crèdits bancaris, S.A.’s. S’origina la competència empresarial. La rebaixa dels costos de producció comportà l’explotació laboral que donà pas a conflictes entre les noves classes socials (empresaris vs proletariat).
A final de S.XIX els sistema capitalista experimenta les primeres crisis econòmiques. Es busquen solucions a la baixada de preus (i de beneficis) degut a la competència, creant-se els càrtels (unió d’empreses que controlen un producte) i els trust (unió d’empreses que controlen les diferents fases del procés productiu). També apareix el proteccionisme (gravar amb impostos els productes estrangers). Es produeix una segona revolució industrial reorganitzant la producció (cadena de muntatge, Ford) i aplicant nous materials (acer) i tecnologies (electricitat, Edison fabrica les primeres bombetes el 1878, petroli). La venda a terminis fa que gent amb pocs diners esdevinguin consumidors. Finalment apareixen les multinacionals per buscar mà d’obra barata, matèries primeres i nous consumidors. Protestes del moviment obrer: Ludisme (contra les màquines), sindicats i partits revolucionaris. Marx i Engels fan la crítica al capitalisme, fonamental per donar un corpus teòric al moviment obrer, al progrés democràtic i al comunisme. "Marx i Engels van publicar el Manifest del Partit Comunista, on exposen la seva idea –molt simplificada, per exemple, en comparació amb el 18 de Brumari de Marx- sobre l’evolució de la història, amb els següents termes:
La història de tota la societat fins ara és la història de lluites de classes. Home lliure i esclau, patrici i plebeu, senyor i vassall, amo i fadrí, en una paraula, opressors i oprimits, han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tota la societat o amb la destrucció comuna de les classes en lluita. (...) La moderna societat burgesa, sorgida de la destrucció de la societat feudal, no ha abolit els antagonismes de classes. No ha fet sinó establir, en lloc de les velles classes, unes de noves, noves condicions d’opressió, noves formes de lluita. La nostra època –l’època de la burgesia- es caracteritza, però, pel fet d’haver simplificat els antagonismes de classe. Com més va la societat es divideix més en dos grans camps enemics, en dues grans classes directament oposades l’una a l’altra: burgesia i proletariat." (Viquipèdia)
Catalunya, durant el S.XVIII, va seguir els mateixos passos de l’Europa industrial per causes similars. Hi van destacar el comerç amb Europa i Amèrica (aixecament de controls del govern espanyol) i les fàbriques d’indianes. La manca de carbó, de finançament i de mercats van impedir a Catalunya fer la segona industrialització, tot i ser la zona més industrialitzada d’Espanya. Els industrials catalans demanaven a Madrid proteccionisme. Catalunya va créixer demogràficament també al S.XIX i va rebre immigració de Múrcia i Aragó. Prop de 100.000 catalans van emigrar a Amèrica, van fer fortuna que van invertir, a la tornada, en industrialització. La indústria tèxtil catalana va créixer amb dos models: la fàbrica tèxtil i la colònia (al voltant de la fàbrica es construïen habitatges i tot l’entorn pels treballadors i les seves famílies). El primer ferrocarril de la península va ser el Barcelona-Mataró el 1848, construït amb materials d’Anglaterra, d’on depenia la siderúrgia (o també del País Basc). A Catalunya apareixen també les noves classes socials burgesia (alta i petita) i el proletariat. La situació dels obrers era molt dura amb salaris miserables, jornades de 12-16 hores, sense higiene, assegurances ni jubilació.
Noves visións de la ciència, (Newton 1643-1727: “Tota teoria que vulgui explicar qualsevol fenomen físic s’ha de fonamentar en l’observació atenta dels fets per comparar-los desprès amb una sèrie d’experiments”) noves idees polítiques i econòmiques, (John Locke1632-1704: a) drets humans universals inalienables b) Estat garant dels drets ciutadans c) l’Estat fa lleis i les fa complir. Separació de poders; Montesquieu 1689-1755: separació dels poders legislatiu, executiu i judicial; Rousseau 1712-1778: El contracte social: la sobirania resideix en el poble; Adam Smith 1723-1790 pare del liberalisme econòmic (la riquesa d’un país es basa en el treball dels seus habitants i l’Estat no ha d’intervenir per regular preus ni treball) i la influència de la Il·lustració (idees difoses a través de l’Enciclopèdia. Els il·lustrats qüestionaven tot allò que no hagués passat pel filtre de la raó) preparen el terreny perquè la profunda crisi econòmico-social de l’Antic Règim a l’últim terç del S. XVIII faci esclatar el fet polític que marca l’inici de l’edat contemporània al món occidental i a les zones de la seva influència:
La Revolució Francesa.
1783 neix EE.UU. quan els colons britànics d’Amèrica del Nord aconsegueixen la independència de la Gran Bretanya, edificant el primer sistema polític liberal i democràtic, incorporant les noves idees revolucionàries. França. Crisi generalitzada: males collites, empobriment de l’estat per la guerra contra Anglaterra, descontent de tots els estaments. 1789 Lluís XVI (1774-1793) és obligat a convocar els Estats Generals, en que intervenien els tres estaments; noblesa, clergat i tercer estat (representants dels no privilegiats) per recompondre la situació econòmica. El tercer estat volia incorporar idees il·lustrades als Estats Generals però els estaments privilegiats es van oposar.
El Tercer Estat es constitueix en Assemblea Nacional i elabora la Constitució de 1791 amb el Jurament del Joc de Pilota (Jeu de Paume). La reacció del rei va ser enfrontar-s’hi amb les seves tropes, però va haver de cedir. L’assemblea Constituent va promulgar l’abolició del règim feudal i la Declaració dels Drets de l’home i el ciutadà. La revolució tenia molts enemics dins i fora les fronteres nacionals als quals no els interessava perdre els seus privilegis. El rei va propiciar una guerra de França contra Alemanya i Prússia pensant que, en perdre, es restabliria l’absolutisme. França va guanyar a Valmy i Lluís XVI és destituït acusat de contrarevolucionari. La Convenció, la nova Assemblea promoguda pels jacobins (radicals representants de la petita burgesia amb el recolzament dels sans culottes),
amb més força que els girondins (moderats representants de l’alta burgesia) instaura la República i condemna la família reial a la guillotina. La resta de monarquies europees van reaccionar tot atacant França. La Convenció, per fer front a les guerres i eliminar els antirevolucionaris (Robespierre va guillotinar els seus adversaris) va aplicar una dura política repressiva que es va anomenar Terror Revolucionari: la tensió s’accentua i creix la violència. Etapa termidoriana, més moderada. A la nova Constitució de 1794 es concep la nació com una República dirigida per 5 membres: El Directori, sacsejat tant per part del que volien tornar a la monarquia com per la massa popular que encara reclamaven els drets no atorgats. Per fer front als perills, el Directori va buscar ajuda en els militars i donà consentiment a Napoleó Bonaparte per donar un cop d’estat i assolir el poder amb la Constitució de 1800 (Consolat).
El 1804 Napoleó es proclama emperador amb el suport d’una nova noblesa d’origen burgés. Napoleó conquerí (1807) quasi tota Europa tot i que va fracassar amb Anglaterra a qui va posar un bloqueig econòmic que no van respectar Rússia ni Portugal. Va envair el 1812 Rússia amb un exèrcit immens que va ser derrotat per l’estratègia de retirada deixant les terres arrasades i el clima. Napoleó va ser vençut pels aliats (Rússia, Regne Unit, Espanya, Portugal, Àustria i Suècia) a Leipzig i va ser desterrat fins la seva mort. Les nacions guanyadores van restaurar les monarquies i els principis anteriors a la revolució francesa i Europa va ser remodelada segons el Congrés de Viena de 1815 al qual dites nacions van formar la Santa aliança, unió per fer front a possibles noves revolucions.
Catalunya i la França revolucionària.
L’exercit d’Espanya va entrar a la França revolucionària per Catalunya fins el Rosselló. Lluny de propiciar que aquesta terra tornés a ser catalana, Espanya va pactar amb França (1796) i quan aquests van entrar a Espanya per enfrontar-se a Portugal van travessar Catalunya on el poble es va aixecar contra les forces napoleòniques. Els francesos van intentar controlar militarment Catalunya, sent derrotats dues vegades a Lleida, al Bruc. Entre 1809 i 1811 els francesos desprès de dures batalles, van ocupar les ciutats més importants de Catalunya i van intentar annexionar-la a l’estat francès. La caiguda de Napoleó va fer que l’exèrcit francès es retirés de Catalunya l’any 1814.
L’edat moderna és l’etapa històrica que es desenvolupa entre els segles XV i XVIII. El Renaixement es desenvolupa al llarg dels S. XV i XVI i és l’etapa de transició entre el món medieval i el món modern. Canvis econòmics: A l’Edat moderna, l’agricultura i la ramaderia van augmentar els seus rendiments i el comerç i l’artesania es van recuperar juntament amb les ciutats. Canvis socials: Al llarg dels segles XVI i XVII es va consolidar una nova burgesia comercial rica que, aliada amb els reis van treure poder polític a la noblesa medieval. Canvis polítics: A l’edat moderna es consoliden les monarquies autoritàries, que amb el suport econòmic de la burgesia creen els grans imperis colonials a partir del descobriment d’Amèrica. Recerca de noves rutes: la perillositat de transitar pel Mediterrani oriental dominat pels turcs va obligar a buscar rutes alternatives a la de la seda. 1498: Vasco da Gama arriba a l´Índia vorejant Àfrica. 1521, Cortés conquereix l’imperi Asteca. 1522, Elcano fa la volta al món.1533, Pizarro pren l’imperi Inca. El descobriment d’Amèrica va suposar per Europa l’arribada de primeres matèries, sobretot d’or i plata, ens grans quantitats, la qual cosa va permetre la creació dels grans imperis colonials com l’espanyol. D’Amèrica també van arribar nous aliments com el sucre, la patata, el cacau, el tomàquet, etc. Els territoris conquerits passaven ser de la monarquia hispànica i s’administraven pel Consell d’Índies (govern) i la Casa de Contratación (economia). Políticament es dividien en viregnats. Per als pobles indígenes americans l’arribada dels europeus va suposar la fi de la seva identitat i la imposició de les lleis i els valors europeus.La societat estava dividida segons criteris racials.
Descobriment d’un nou món
Canvis religiosos: 1517, Luter reacciona davant la crisi moral i la corrupció de segles a l’Església Catòlica i inicia la Reforma (Protestantisme: salvació per la Fe, sacerdoci universal i autoritat de la Bíblia). La Contrareforma va ser la reacció de l’església. Al 1545 es convoca el Concili de Trento on es fixa el dogma catòlic: salvació per la Fe i les obres, set sagraments, celibat pels eclesiàstics, culte a la Verge i als sants, Bíblia només en llatí, catecisme, potenciació de tasques missioneres. La divisió de l’Església va suposar l’inici d’una llarga etapa de guerres de religió a Europa entre catòlics i protestants.
La reforma protestante (I)
La reforma protestante (II)
Canvis Filosòfics: al segle XV sorgeix a “Itàlia” l’Humanisme, pensament que volia recuperar els valors de l’antiguitat clàssica en contraposició a la monopolització del pensament i la cultura per part de l’església. Van sorgir les primeres universitats i centres d’estudi. L’home passa a ser el centre del món, la raó triomfa, es recupera la cultura clàssica. En ciència destaca Copèrnic i en pensament polític Tomas Moro, Maquiavel i sobretot Erasme de Rotterdam (1469-1536) qui no va posar-se de costat ni de catòlics ni de protestants, en coherència amb la seva llibertat de pensament i la seva independència individual i intel·lectual.
Erasme de Rotterdam
Art: Renaixement (XVI) es va caracteritzar per una recuperació dels ideals artístics del món clàssic grec i romà, canon, harmonia equilibri, proporció i recerca de la bellesa. Arquitectura: Brunelleschi i Bramante. Pintura: Boticelli, Leonardo i Michelangelo. Escultura: Donatello i Michelangelo.
Art: el Renaixement
el Renaixement II
el Renaixement III
el Renaixement IV
el Renaixement V
Barroc (XVII), un art molt expressiu, exagerat, teatral. Arquitectura i escultura: Bernini. Pintura Caravaggio, Rembrandt, Rubens i Velázquez.
Palau de Versalles El Neoclàssic (XVIII) va ser una tornada als ideals clàssics. La Il·lustració: La fi del món modern i l’inici del món contemporani. La il·lustració va ser un moviment filosòfic, literari i científic que es caracteritzava per: a. Racionalisme: la raó com a única força de progrés b. Naturalisme: nova valoració de la natura c. Esperit antireligiós: oposicions a dogmes i supersticions Il·lustrats van ser: Voltaire, Diderot, Montesquieu i Rousseau. Defensaven la divisió de poders polítics, llibertat de pensament i econòmica. En política aplicada al govern la il·lustració pren una peculiar forma: el despotisme il·lustrat “tot per al poble però sense el poble” El S.XVIII va ser una època de creixement demogràfic i de desenvolupament econòmic (maquina de vapor el 1760) per a les classes privilegiades sense millora per les classes baixes, la qual cosa provocà un seguit de conflictes socials que van culminar amb la Revolució francesa, l’any 1789.
Edat Moderna a Catalunya
Ferran II d’Aragó i Isabel de Castella, els Reis catòlics foren els típics monarques autoritaris renaixentistes que es transformaran en absoluts durant en S.XVII i XVIII. El matrimoni (1469) va ser fruit d’una idea que compartien: la unió de dos regnes per formar un Estat unit territorialment, modern, fort i poderós. El territori va crèixer en població i la gent va fugir del camp a les ciutats. Els reis van centrar l’activitat a Granada, Portugal i Navarra, les zones peninsulars que no els hi pertanyien. El 1492 van conquerir el regne de Granada, van intentar annexionar Portugal (mitjançant vincles matrimonials) i Navarra (invasió). La política exterior va seguir tradicions diplomàtiques d’aliances. La descoberta d’Amèrica va fer que un conjunt de regnes medievals unificats esdevinguessin un Estat modern imperial i la potència territorial més important del món. El gruix de l’activitat comercial va passar de la Mediterrània a l’Oceà atlàntic. 1516 Carles I i V (1516-1556), hereu dels reis catòlics serà el primer rei de la dinastia dels Aústria. La monarquia hispànica era el conjunt de països europeus i extraeuropeus un d’ells la Corona d’Aragó vinculats pel rei. Carles I va heredar dels seus avis paterns l’imperi Alemany i els Països Baixos i dels materns la Corona d’Aragó i la de Castella (Castella, Canàries, Territoris Africans i territoris Americans).
El imperio español
Carles V
Amb Felip II (1556-1592), hereda de Carles V la corona hispànica i els problemes interns i extern. Començen les friccions amb les institucions catalanes. Una sèrie de conflictes internacionals (Holanda) que culminen el 1588 amb la derrota de l’Armada Invencible (davant Anglaterra) van esgotar els recursos econòmic i humans de Castella i van provocar una gran decadència al llarg del S.XVII. Felip III (1598-1621), expulsió dels moriscos. Pau amb Holanda per la ruïna econòmica. Felip IV (1621-1665) guerra dels 30 anys (1618-1665) entre catòlics i protestants que acaba el 1648 amb la pau de Westfalia i amb conseqüències desastroses en pèrdues humanes i econòmiques. El 1659, amb el Tractat dels Pirineus es signa la pau amb França. El tractat implica la divisió de Catalunya (pèrdua del Rosselló i part de la Cerdanya en favor de França). Política interior: Revolta dels segadors a Catalunya (1640) i Independència de Portugal, a causa per la política unificadora i castellanitzadora i les crisis econòmica i social. Carles II (1665-1702), amb el neoforalisme (respecte a la diversitat política de la monarquia hispànica) va cercar la pau dels territoris (també de Catalunya). Amb ell acaba la dinastia dels Aústria. Societat i economia a la Catalunya moderna. Els S.XVI i fins la meitat del XVII Catalunya experimenta una lenta recuperació demogràfica que cau sobre el 1650 a causa de la pesta i cap al 1680, amb la recuperació econòmica, torna a pujar. La societat catalana dels S: XVI,XVII i XVIII continuava dividida en estaments com a l’edat mitjana. Les classes dominants eren la noblesa, L’església i la burgesia urbana. La situació del camp era precària, amb tècniques i utillatges medievals i rendiments escassos. El comerç català, amb molts problemes, el comerç es va mantenir, amb Castella i el port de Cadis (Amèriques). A partir de 1680, Catalunya comença una recuperació econòmica que serà la base de la industrialització del S.XVIII. Catalunya i els Aústria. Esgotada per segles de catàstrofes demogràfiques, amb la pèrdua de l’hegemonia d’Aragó que passà a València, el trasllat del l’eix polític i comercial del Mediterrani a l’Atlàntic. Les institucions catalanes van patir fins el trencament, el 1640 quan Catalunya va caure sota la tutela de França. Època miserable: agricultura de subsistència, comerç sota mínims, conflictivitat social, atacs de pirates turcs a les costes, bandolerisme... El trencament amb la monarquia hispànica es produeix durant el regnat de Felip IV a la guerra dels segadors (1640-1652). Els pagesos estaven farts d’allotjar els soldats del rei. El tractat del Pirineus (1659) suposa la pèrdua de la Catalunya Nord. Dit territoris van perdre els trets identitaris catalans. El regnat de Carles II (1665-1700) va significar una tornada a la normalitat institucional entre la monarquia i Catalunya (neoforalisme). Guerra de successió en morir Carles II (1702-1714) entre Felip V i l’arxiduc Carles. Var ser un conflicte internacional. Catalunya recolzava Carles i Castella Felip. 1713 Tractat d’Utrech, Anglaterra, que s’havia compromès a garantir les institucions catalanes fos quin fos el resultat de la guerra, reconeix Felip V. i Catalunya és abandonada a la seva sort. L’11 de setembre de 1714 cau Barcelona. La fi de l’Estat Català i el decret de nova planta Les institucions catalanes (generalitat,municipals, llengua,...) van ser abolides a través del Decret de Nova Planta el 1716, imposant-se les lleis castellanes. S’introdueix el cadastre, un impost abusiu que servia per pagar les tropes que estaven a Catalunya. Malgrat tot al S.XVIII el país va créixer demogràfica i econòmicament i va augmentar la producció agrària gràcies a l’ampliació del terreny cultivat i a l’especialització dels conreus. També es va desenvolupar les indústries tèxtils, navals i metal·lúrgiques. Carles III (1769-1788) va liberalitzar el comerç amb Amèrica, fins llavors monopolitzat per Castella. Les fàbriques d’indianes van suposar l’inici de la industrialització de Catalunya.
L’11 de setembre de 1714
La lletra de Els Segadors
Els segadors (original)
Catalunya, comtat gran, qui t’ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra.
Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!
Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella: -Ara es hora, nostre rei, ara es hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l’església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc deien que era massa negre: el donaven als cavalls sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo, n’engegaven les aixetes, el tiraven pels carrers sols per regar la terra.
A presencia dels parents deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.-
Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n´hi foren les dependències.
A vista de tot això s’és avalotat la terra: comencen de llevar gent i enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha, ja n’han morta la primera; ne mataren al Virrei, a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’Audiència.
Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta: mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó: donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir Amb la mà dreta i l’esquerra:
-On es vostre capità? On és vostre bandera?- Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre:
Aquest és nostre capità, aquesta és nostra bandera, a les armes, catalans, que el Rei ens declara guerra!
Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!
els segadors (versió moderna)
Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç, Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors. Ara és hora d’estar alerta. Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç, Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya. Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç, Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç!
La fi de l’imperi Romà: L’imperi Romà d’Orient va sobreviure amb el nom d’imperi Bizantí fins caure davant els turcs l’any 1453.
A Occident, les invasions germàniques van acabar l’any 476 amb el feble imperi Romà, tot sustituint-lo per diferents regnes, els més importants dels quan vàren ser l’ostrogot, el visigot, el franc, l’anglès i el saxó. Regnes rurals i autàrquics que van barrejar la seva cultura amb la romana (cristianisme+llatí). Entre els S.VIII-IX es formen les llengues romàniques.
Els visigots es van mantenir, tot assumint l’estructura romana, fins caure el 711 a mans del musulmans.
L’Islam surgeix a Aràbia al S. VII. Mahoma ha de fugir a Medina el 622 (inici del calendari islàmic) i torna a la Meca el 630, des d’on es va estendre, mitjançant la jihad o guerra santa, la nova religió monoteísta, fins el 732 (Poitiers). L’Islam va ser una de les causes del procès de feudalització. Van introduir productes i cultius, tècniques de cultiu i regadiu, avenços científics,mèdics, filosòfics i tècnics, l’àlgebra, el número zero.
Alhora que a Europa es formaven els regnes germànics, els futurs regnes medievals, a la península aràbica neixía l’Islam, una nova civilització.
L’EDAT MITJANA A EUROPA
476>Alta edat mitjana<1000: ruralització, economia autosuficient, regnes germànics embrions dels regnes medievals.
Carlemany va tenir la voluntat de restablir l’imperi Romà occidental. Va ser coronat emperador l’any 800. Va sorgir l’escriptura minúscula carolingia. Va limitar el seu imperi amb “marques”. La marca hispanica va ser l’horígen dels comtats catalans.
S.IX feudalització a Europa. El feu era l’extensió de terres del senyor feudal de les quals en cedia l’usufructe a canvi d’unes rendes. El vasallatge era el contracte personal de fidelitat (homenatge+investidura) entre senyor i vasall.
La societat medieval
Dins el paper que va jugar l’esglèsia cal destacar els monestirs on els monjos pregaven i treballaven (ora et labora). Eren autosuficients i sovint la font més important de cultura i de dinamització econòmica.
El 90% de la població eren pagesos autosuficients i miserables.
L’economia i el comerç eren pràcticament inexistents.
Els regnes Hispànics i els àrabs a la peninsula Ibèrica
Els àrabs arriben a la P.I el 711, derroten els visigots i queden al territori convertintse en una gran potència independent política i religiosament. El 1002 mor Almanzor i Al-Andalus es fragmenta en regnes Taifes que lluiten entre ells enfeblintse i propiciant la reconquesta per part dels regnes cristians.
Al-Andalus. Societat urbana i culta amb capital a Còrdova. Les ciutats tenien artesans i comerciants. Les terres del camp eren a mans de gran propietaris. L’edifici més important és la Mesquita: lloc de culte, estudi i justícia. La influència d’Al-Andalus va ser molt important: llegua, ciència, cultius, etc.
1000>Baixa edat mitjana<1453 ó 1492
Creixement demogràfic i reinaxement vida urbana i comerç
Art:
S.XI>
S.XIII> Sta. Mª del Mar (1329-83)
La baixa Edat Mitjana (S. XII-XV)
Augment de la població. Expansió de l’agricultura: més camp cultivable, rotació triennal (blat, civada, guaret), regadius, etc. Resorgiment de les ciutats i el comerç. Apareix la burguesia i els gremis
Desprès d’una sèrie de males collites >Pesta negra al 1348
L’edat Mitjana a Catalunya
Després de la romanització, als territoris de la futura Catalunya s’estableixen primer els visigots (S.V) i desprès els àrabs (S. VIII) fins que Carlemany allibera tots els territoris catalans fin Barcelona el 801, establint amb el comtats la marca hispànica, depenent de la monarquia franca.
870 Guifré El Pelós unifica els comtats catalans.
985 Almanzor assola Barcelona. 988 Borrel II demana ajuda al rei franc per la reconstrucció i en no obtenir-la el comte trenca els lligams de vasallatge, independitzant-se de fet els comptats catalans.
S.XI, consolidació del comptat de Barcelona i del feudalisme sota el govern de Ramon Berenguer I (1035-1076). Usatges de Barcelona (primera compilació de lleis de l’Europa medieval)
1213-1276, Jaume I, va conquerir Mallorca i València(expansió Mediterrània) i neixen els països Catalans com a unitat ligüística (no política).
Es van crear les Corts (noblesa, esglèsia i ciutats) i el Consell de Cent de Barcelona (5 consellers+100 prohoms). (1359 es crea la Generalitat). Rutes comercials (Mediterrània oriental, occidental i atlàntica) Explendor fins mitjans del S.XIV, decadència, al igual que a Europa, amb crisis econòmiques, polítiques i socials. 1333 “Lo mal any primer”, 1348 pesta negra. Barcelona perd població i el centre comercial d’Aragó passa a ser València.
1410, Amb la mort de Martí l’humà s’estingueix la dinastia catalana iniciada amb Guifré el Pelós. Ferran d’Antequera (dinastia castellana) tindrà enfrontaments amb les institucions catalanes, continuats per part de Alfons IV El Magnànim i Joan II.
1462 Guerra civil: Monarquia+remerces+cl. pop de BCN+clergues vs Gene+noblesa+cl. dirigents+clergues
1472: Pau de Pedralbes: Joan II reconeix les institucions i la Generalitat el reconeix com a rei. El succeeix Ferran II el Catòlic d’Aragó, es casa al 1469 amb Isabel de Castella: unió dinàstica.
Pi i Margall dimiteix. Li succeeix Nicolás Salmerón, qui encarrega a l’Exèrcit acabar amb la insurrecció. Els republicans federals es veuen desacreditats per l’aixecament cantonal. Dimiteix Salmerón i és nomenat President Emilio Castelar, unitari, qui aconsegueix el suport dels monàrquics contra els cantonalistes, els carlistes i els independentistes cubans. El 2 de gener de 1874, Castelar queda en minoria en les Corts, el que implicaria tornar a donar el govern als federals. Per a evitar-ho, Manuel Pavía, republicà unitari, dona un cop d’Estat i li ofereix la presidència a Castelar qui dimiteix per no governar ilegitimament. Francisco Serrano formà nou govern, dissol les Corts i governa amb el suport dels monàrquics, conservadors i republicans, nomenant-se President de la República.
comparar-los desprès amb una sèrie d’experiments”) 
amb més força que els girondins (moderats representants de l’alta burgesia) instaura la República i condemna la família reial a la guillotina. La resta de monarquies europees van reaccionar tot atacant França. La Convenció, per fer front a les guerres i eliminar els antirevolucionaris (Robespierre va guillotinar els seus adversaris) va aplicar una dura política repressiva que es va anomenar 
